domingo, 24 de mayo de 2015

La Cria del Pardal

LA CRIA DEL PARDAL


- DATA: 1 de maig de 2015
- LLOC: La Seu d’Urgell, al jardí de casa dels àvis.
El pardal és un ocellet molt comú, fa el seu niu en llocs molt propers a nosaltres, com arbres, sota teulades o en la caixa niu del jardí de casa, que tenim penjada sota un til·ler.
Diuen que solen viure 13 anys en captivitat i uns 7 en llibertat. El seu caminar és molt característic, a base de curts saltats, és bastant sedentari tot i els seus ràpids moviments i li agrada la companyia de la gent però des d’una certa distància.
Normalment va en grup, així quan uns mengen, els altres vigilen. Aquests ocells medeixen de 14 a 16 cm de llarg i són d’un color terrós grisenc amb algunes taques negroses o castanyes.
Nosaltres els hi tenim la caixa-niu perquè ells fan nius mal acabats amb herba seca. De l’abril a l’agost la femella comença la incubació dels seus ous, normalment són de 3 a 5, quan aquests ous es trenquen i neixen els pollets, els pares els alimenten durant 15 dies, llavors els petits ja prenen el vol i s’espavilen per si sols.
Ara, a la primavera, si el dia s’eixeca sense pluja, canten molt des de 1a hora del matí i a més si tenen gra o larvetes per alimentar-se. Nosaltres quan acabem de menjar sempre els hi tirem les molles perquè piquin i els dies que fa molta calor es posen dins de l’abeurador del gos i si hi ha poca aigua, s’hi banyen tot batent les ales.
El nostre jardí n’està ple, ja que les cries de les femelles al trobar-hi menjar des de ben petits, ho no els fa falta marxar lluny, així tenim una mostra de la petita fauna del nostre entorn.
Nom llatí: Passer Domesticus (pardal comú), Passer Montanus (pardal xarrel)
Família: Passeridae.
Fonts d’informació

-Llibre: Autor: Jordi Salveza. Títol: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial: Cap Roig, BCN.
-Llibre: Autor: Feliu Latorre. Títol: Fauna urbana de Girona i rodalies. Editorial: CCG, 2008.




La Meramorfosi dels Capgrossos

LA METAMORFOSI DELS CAPGROSSOS


- DATA: 5 de maig de 2015
- LLOC: el com de la font dels Castells

A la font dels Castells dins el com hi ha un microclima aquàtic on entre altres espècies hi ha les “culleretes”com els diem nosaltres per la seva forma, però conegut per a tothom com a capgrossos.
Un capgròs és una granota abans que aquesta es transformi, d’això se’n diu metamorfosi.
Vaig agafar 4 capgrossos i els vaig posar dins d’una peixera amb el mateix aliment, i vaig anar observant:
Poc a poc la cua es va allargant i el cap es va aprimant, en un d’ells, al principi de la cua li surten unes protuberàncies a cada costat i en 10 dies veig unes potetes minúscules, ara ja en són 2 que tenen potetes. A mesura que tots tenen potetes observo que ja no es passen tota l’estona al fons de l’aigua, sinó que la major part del temps tenen el cap a fora, suposo que els pulmons s’estan formant i respiren com nosaltres. Passen els dies i semblen que s’engreixin, es van arrodonint al temps que la cua es va escurçant i les potes ja són llargues com les d’una granota. Han evolucionat tant que ja salten per voler sortir de la peixera, la cua els ha desaparegut, els ulls els tenen més sortits i la pell ja no és tant suau, és més aspra.
Ja no tinc capgrossos, ara són 4 granotes!!!
Aquestes granotes, ahir les vaig anar a tirar altra vegada al com de la Font d’on les vaig agafar, perquè el cicle de la natura continuï.
Suposo que d’aquí algunes setmanes o algun mes aquestes granotes posaran ous i quan aquests es trenquin en sortiran petits peixets que en un principi respiraran per les brànquies i menjaran algues, seran els nous capgrossos que faran la metamorfosis si les serps i els escurçons els hi permeten, perquè hi ha molts serpots i les “culleretes” són un dels seus àpats preferits, però el cicle de la vida també és així, els grossos es mengen els petits. Però si respectem la flora i la fauna, la natura s’encarrega de tenir-la en equilibri.
Nom llatí: Bufo Calamita (capgròs) i Rana Perezi (granota verda).

Fonts d’informació:
- Llibre. Autor: J.M.Garcia. Títol: Història de la fauna de Sòria. Editorial: Asden, volum I.
- Llibre. Autor: Santi Llavín i Encarna Casas. Títol: Guía de les espècies Cinegètiques de Catalunya. Editorial: Federació catalana de caça 2007.



Líquens

LÍQUENS, EL COLOR DE LES QUATRE ESTACIONS

- Data: 2 de març de 2015
- Lloc: a Martinet (Cerdanaya) a 950m d’altitud.

Tot passejant em va cridar l’atenció un arbre que tenia part del tronc i les branques amb molsa verda i blanca, això semblava de lluny, jo pensava que estava malalt i que alguna planta s’havia apoderat d’ell, però quan m’hi vaig acostar, vaig veure que no era molsa, sinó alguna cosa més dura i gramullosa amb relleu i de varis colors com verdós, taronja, gris i blanc. També tenen diferents formes, alguns semblen flors, rodones, mosaics, a més poden ser ben plans amb textura de vellut o molt rugosos amb textura punxeguda i irregular.
La mare em va explicar que són líquens i que si surten és perquè no hi ha contaminació, ja que són mesuradors de l’aire que tenim i respirem a l’ambient, perquè només viuen en climes sans, doncs s’alimenten de l’atmosfera, dels minerals dissolts en l’aigua de la pluja.
És un fong i una alga alhora perquè té característiques de tots dos, si ens hi fixem bé, no només n’hi ha als arbres, sinó també a les teulades, als murs, a les roques, a les fulles i en l’escorça.
La paraula líquen prové del grec, vol dir malaltia de la pell, durícia o planta paràstica, i la ciència que els estudia és la liquenologia.
Tenen diferents usos, a l`’Àsia són aliments i aquí se’n fan tinys, perfums i medicaments.
Diuen que existeixen des de molt antigament i n’hi ha més de 20.000 espècies i cada any en troben de nous. Tenen un creixement molt lent, va d’un mil·límetre a dos centímetres cada any.
Són resistents a condicions molt extremes, resistents a fortes dessecacions, ja que es rehidraten amb molta facilitat¸ també suporten canvis de temperatura molt exagerats.
Els més comuns que tenim a l’Alt Urgell són:
El tal·lus crustaci: adherit a les superfícies exposades de les roques
El tal·lus foliós: es troba parcialment desenganxat del substrat i solen ser més grans.
Nom llatí: Xanthoria Parietina
Família: Telosquistacea

Fonts d’informació:

  • Llibre. Autors: Varis. Títol: Gran Enciclopèida Catalana. Editorial: 4a edició, Barcelona 1988
  • Llibre. Autors: Varis. Títol: Flora de les zones de l’Alt Pirineu. Edició: Departament de Medi Ambient 2005.


Els Voltors Afamaïts

ELS VOLTORS AFAMAÏTS

- DATA: 3 de març de 2015
- LLOC: a pocs metres de la font de Salanques, als Castells.

Un estol d’una vintena de voltors sobrevola damunt nostre fent cercles, poc a poc aquells cercles es feien més petits i més precisos, allunyant-se una mica cap a la nostra dreta.
Hi havia una ombra a terra del prat, devia de ser una carcanada de vaca morta, ja que en aquests camps hi pasturen ramats de vaques, els quals tot l’estiu i a principis de tardor mengen a les parts altes de les muntanyes i quan fa fred baixen a les planes. I allí van aterrar per menjar-se el que van poder aprofitar, doncs són animals carronyaires.
Nosaltres ens vàrem allunyar i els espiàvem des d’un bosquet de pins i tots junts amb petits moviments van anar menjant, fins que al cap d’una mitja hora ja estaven tips o ens varen sentir i els vam fer por, llavors batent les ales i fent saltats com si volguessin córrer, es van posar a volar molt baixos fins que es van enlairar, és com si els costés molt, com si tinguessin la panxa molt plena.
Els voltors viuen en colònies i en nius.
Quan al matí es formen els corrents tèrmics ascendents, es mouen per llocs una mica elevats i es van enlairant en amplis cercles fins que ja no es poden distingir de tant amunt que estan. Són bons planadors, de vol majestuós i han de romandre molta estona a l’aire per tal de descobrir l’aliment; això ho fan amb comunitat per poder controlar el menjar de més territori. Aleshores, quan un voltor localitza una presa o en percep un moviment sospitós que li pot donar pistes d’on és la presa, llavor inicia un vol en descens peculiar per avisar als altres del seu grup. Una vegada estan al costat de l’animal mort, no mengen tots alhora, ho fan de manera jeràrquica.
És una au que fa uns 100cm de llargària, pesa uns 10 kg i fa uns 280cm d’envergadura amb les ales obertes. És de color marró grisenc i el cap i el coll són blanquinosos. Les femelles, al febrer ponen un ou que coven uns 60 dies, i als 120 dies més el poll ja pot volar.
Família: Accipitriformes
Gènere: Gyps
Espècie: Gyps Fulvus.

Fonts d’informació:
  • Llibre: Autor: Paris, Títol: Meravellosa Fauna, Editorial: Parramón, 2a edició 1983.
  • Internet: es.blackvulture-pyresnees.org/. El valor negre dels Pirineus. La Pedrera.
  • Llibre: Autor: Antoni Margalida i Diego Garcia. Títol: Voltors de Catalunya. Editorial:Grup d’estudi i Protecció del Trencalòs 2012.




sábado, 23 de mayo de 2015

Brama dels Cérvols

Brama dels Cérvols


v Data:  22 d’Octubre de 2014.
v Lloc:  Turó de la Roca de la Guàrdia al poble ”Els Castells”  1500m.
v Hora: 17:42
v Observació:  Com cada any a la tardor,  al meu poble els cérvols es deixen sentir. Així a principies d’Octubre una tarda tirant cap a la nit vàrem anar amb per un caminet de boixos que surt del cementiri del poble i després de deu minuts o quinze minuts, vam arribar fins a la punta d’una roca anomenada Roca Guardiola, allí hi ha una vista molt bona dels boscos del davant, tot i que era de nit amb focus i bona llum, vàrem veure ramats d’una vintena de cérvols lluitants amb les seves banyes i cridar per capturar l’atenció de les femelles, ja què és l’època dels aparellaments, així els cérvols mascles demostren la seva força barallant-se entre ells,  tot fent xocar els seus cornaments i bramant espectacularment, alhora que furguen la terra, la marquen amb l’orina i en delimiten el seu territori; doncs així es la brama dels cérvols.
Els mascles tenen unes banyes ramificades, del seu eix principal en surten diverses branques, però el número de banyes no coincideix amb els anys que tenen com jo em pensava. Les banyes les renoven cada any, els hi cauen sobre el març o abril i de seguida els comencen a créixer les noves fins que cap al juny, juliol ja les tenen de nou formades del tot.
Pel que fa els seus costums, és mouen més de matinada i vespre, per això és quan se’ls pot veure millor, a vegades puc observar ramats de mascles, només durant l’època del zel es formen ramats mixtos, però després els mascles ja es separen  i els més vells sobretot viuen en solitari.
El seu hàbitat són els boscos, ja siguin oberts, tancats o amb clarianes, però amb herba, perquè els agrada més que les branques d’arbres i arbustos.
El seu pelatges marró vermellós i al hivern amb el fred és fa més grisós. Els cervatells més petits de sis mesos tenen unes petites taquetes blanques disperses pel cos.
Les femelles solen pesar de 60 a 80kg i els mascles són bastant més grans de 75 a 140kg.
Hi ha espècies semblants com la daina i el cabirol. De daines aquí als castells no n’hi ha masses, però cabirols molts, i no són porucs, cosa que no m’agrada perquè estan amb molt més en perill dels seus enemics els caçadors, el meu poble pertany a un cotó de caça i a mi això no m’agrada, ningú hauria de matar animals per esport o per diversió.

NOM LLATÍ:
- CERVUS ELAPHUS
- FAMILIA CERVIDAE dels mamífers remugants

FONTS D’INFORMACIÓ:

Llibre:

Autor: Joaquim María García
Títol: Història de la fauna de Sòria
Editorial: Asden (Tomo1) 1995

Llibre:

Autor: Santi Llavín i Encarma Casas
Títol: Guia de les espècies Cinegètiques de Catalunya.
Editorial: Federació Catalana de caça. 2007.






El Bolet de Neu

El Bolet de Neu



  • Data: 01/03/2015.
  • Hora: 8,00h.
  • Lloc: Els Angles, entre el poble i el Parc Animalier.
  • Observació: Aquest bolet que té molts noms: és un marçot perquè neix en aquest mes, o també es diu bolet d’esquirol perquè se’l mengen aquests animals; molts cops es troba perquè hi ha trossets de carn blanca al voltant, restes del que n’ha menjat l’esquirol, també anomenat esclarit de nau o esclaret de primavera. Però jo li dic BOLET DE NEU, perquè sempre ho he sentit així i perquè es fa sota la neu abans de que es fongui. Això vol dir que es un dels primers bolets en aparèixer, que es fa a les zones d’alta muntanya, si pot ser en boscos de molsa de pi i si es vell encara millor, necessita unes condicions molt especials per créixer, diuen que a l’Alt Urgell és d’on se’n més de tot Catalunya.
El seu hàbitat i l’època d’aparició es de febrer a juny en boscos mixtes de conífers i planifolis.
Es molt difícil de trobar, ja que sempre apareix molt amagat, per això el dia que vàrem sortir a buscar no em vam trobar cap, ni rastre, però com que la intenció era fer l’observació d’aquest bolet, la faré igual parlant d’ell.
És un excel·lent comestible, d’olor i sabor poc definits.
És un blet de color plom. De carn blanca i grisa sota la cutícula, de textura composta i una mica fibrosa. Té un barret de 5cm a 15cm de diàmetre, convex i després aplanat, amb els costats endolats. La seva superfície llisa, de tonalitats del gris al negre, i no es viscosa. El seu peu és curt i cilíndric, clar en la base que adquireix un color gris blavós cap al barret i les làmines espaiades i grosses.
NOM LLATÍ:
HYGRUPHORUS MARZUOLIS

FONTS D’INFORMACIÓ
Llibre:
Autor: Miquel Màrquez.
Títol: El gran llibre dels bolets.
Editorial: Empúries 2004
Internet:
www.bolets.info Bolets/mocologia/informació.cat/bolet
Llibre:
Autor: Toni Llobet
Títol: Flora i fauna del Parc Natural de l’Alt Pirineu
Editorial: Brau 2010









Collim Codonys

Collim Codonys
  • Quan ha passat?
Al 5 d’Octubre del 2014 a les 14:20.

  • Què ha passat?
Hem collit codonys.

  • On ha passat?
Al jardí de l’àvia.

  • Per què ha passat?
El codony és una fruita típica de tardor, es el fruit del codonyer.
És molt aromàtic. Es una fruita grossa de color groc verdós i té una textura de vellut. S’ha de menjar cuit i no cruu. L’arbre es caducifoli, es reprodueix per llavors i empelts i la seva floració entre Abril i Maig.
Nosaltres fem servir els codonys a vegades per acompanyament d’algunes carns però normalment fem:

ALL I OLI DE CODONY
  • Bullir el codony pelat i sense cor.
  • Picar la polpa amb el morter.
  • Picar als alls al morter amb una mica d’oli.
  • I posem el codony i afegim oli fins que quedi ben lligat.

CODONYAT
  • Pelem i traguem el cor dels codonys. Els trossegem en una cassola amb sucre per sobre i ho tapem durant 24h.
  • Haurà fet un suc que cobrirà els codonys posem la cassola a foc mitjà durant 50min.
  • Ho passem per túrmix, després remenem ho remenem dos minuts. Llavors s’espesseix molt i agafa el color vermellós.
  • Quan estigui fred ho podem guardar a la nevera fins a un any.



FONTS D’INFORMACIÓ:

Internet:

Plantes del nostre entorn.


Les receptes de l’àvia.


https://encrypted-tbn3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcRqyheXuSMhOFkLuMBmt3Yzig3fV2znuQ6t5T9351nZtfKP4cUL





Recolecció de Pipes

Recolecció de Pipes
  • Quan ha passat?
El 4 de Maig del 2015 a la tarda.

  • Què ha passat?
He buidat els gira-sols.

  • On ha passat?
A la Borda de Vilamitjana.

  • Per què ha passat?
A la primavera ens varen donar 4 plantes de gira-sol d’uns 10cm que vàrem plantar a l’hivernacle de l’hort. Les plantes van anar creixent durant tot l’estiu fins arribar a l’alçada d’uns 2,5m.
Fa uns 15 dies, quan el canot ja es va assecar i les grans fulles es van mustiar, vàrem tallar el barret.
L’interior, el centre de la flor, està pleníssim de pipes atapeïdes. Quan nosaltres mirem el gira-sol de cara, però si les pipes estan de cul agafades a la planta pel cap.
La tarda del 4 de Maig ens vàrem dedicar a treure les popes al costat del foc, costa bastant perquè estan molt enganxades i tenen una mica de closca que punxa.
Aquella nit les vàrem cuinar, estovant-les 5min en aigua tèbia després les vàrem arrebossar de farina i sal, en acabat les vam posar al forn a 250 graus uns 20min i quan les vàrem tenir fredes, aquell mateix dia ja ens les vàrem menjar.


Fonts d’Informació:
Internet:
(el cultivo del gira-sol)

GIRA-SOL = HELIANTHUS ANNUUS




Timpanoplàstia

Timpanoplàstia
  • Quan ha passat?
El 11 de Març del 2013.

  • Què ha passat?
Una timpanoplàstia.

  • On ha passat?
A l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

  • Per què ha passat?
El timpà (membrana plasmàtica) està entre l’oïda externa i mitjana, vibra quan les ones sonores el colpegen. Quan el timpà sofreix algun dany o té foradet, la capacitat auditiva es pot reduir i les infeccions a l’oïda poden ser més probables, com era en el meu ca, que tenia periòdicament otitis a repetició. Així que, davant els consells dels pediatres i els otorinolaringòlegs de sotmetre’m a una operació vàrem pensar-ho i finalment vàrem decidir que el millor per a mi era fer-me una timpanoplàstia.
El procediment va ser sota anestèsia general, estava adormit i no vaig sentir dolor. El cirurgià va netejar qualsevol infecció o teixit mort del timpà. Va col·locar un tros del meu propi teixit que va treure’m fent-me un tall al cap darrere l’orella per posar-ho com a “parxe” i fabricar-me un nou timpà. En acabat va posar-me uns taps que els vaig dur durant una setmana amb l’orella ben tapada.
Aquell dia vaig dormir a l’hospital i l’endemà després de la visita mèdica em varen donar l’alta.
Al cap d’una setmana i vaig tornat per treure’m els taps i apòsits de l’orella i els punts del cap.
Tot va anar bé i després de molts anys de patir otitis crònica dins la meva orella esquerra ara estic curat. Això si, prenc mesures preventives, miro de no constipar-me i de no bussejar a gran profunditat.


Fonts d’informació:
  • La meva pròpia experiència.
  • Tríptics informatius d’ORL de l’hospital Sant Joan de Déu

Internet:
Medline Plus enciclopédia médica.






Neix un Muntanya

Neix un Muntanya:

  • Quan ha passat?
Al 25 de Març del 2013, a les 13:30.

  • Què ha passat?
Ha nascut la Saüc, una “Muntanya dels Pirineus” No té nom científic.

  • On ha passat?
A la Borda d’Urtx, a la Cerdanya.

  • Per què hem escollit aquesta raça de gos?
Els “Muntanya dels Pirineus” coneguts com a “gegants Blancs” són una de les races més antigues de gossos, d’uns 80cms d’alçada i 55kg de pes i és l’únic gos que per pèl té llana que es pot cardar i fer-nos peces de roba. Té 6 dits a les potes de darrere, són d’orelles baixes, de cap petit i de mirada fosca. Jo sempre he viscut amb aquesta raça i en puc dir moltes coses: Es un gos de grans dimensions, dominant, altiu i territorial. La seva feina es de guarda i defensa d’ovelles per la seguretat davant dels depredadors.
És molt intel·ligent però poc obedient, actua segons el seu criteri, no perquè la manin.
La Saüc es de caràcter amistós i carinyós, li encanta estar amb la família però no amb la gent forastera. Es equilibrada, noble, molt observadora i reflexiva, la seva seguretat en si mateixa la fa ser insubornable. Tot i que es fa respectar molt li costa mossegar, però no dubtarà a fer front al agressor amb el seu potent grunyir i ensenyant les dents.
Quan era cadell era preciosa, com una boleta de cotó fluix i se la va acostumar a veure gent per adquirir bé la socialització i la renyava sempre que era agressiva.
En 6 mesos ha passat de pesar 1kg a 55kg, així es la Saüc.



Fonts d’Informació:

Llibre:
Autor: AAVV
Títols: El Gran libro del Perro
Editorial: Susaeta. Madrid 1991

Internet:
La Borda d’Urtx
Joan Ferrer i Soirvent